Francisco Mollá Montesinos va ser un home de profundes i fermes conviccions religioses. Com a persona, va trobar consol en la religió, en Déu, exemple que s'ha de seguir en Crist. Com a poeta, expressa els seus sentiments per a trobar alleugeriment al seu dolor, la sinceritat de la seua fe llisca per uns versos sentits, emocionats, plens de llum. Igual que no concep la vida sense amor, no li és possible sense l'existència de Déu. Per a ell, la divinitat parla a través de cada cosa, es troba en la vastitud de la seua creació, es dóna a conéixer a través d'un enlluernament, residix en l'amor i en amor consistix, amb la promesa d'un més enllà que serà com una alba darrere de la nit negra de les nostres vides. Jesús, el seu fill, va abocar la seua sang per a la salvació dels pecats dels hòmens, les vides dels quals transiten per eixe camí al Calvari amb el pes de la creu sobre els muscles, promesa d'incerts patiments i d'una glòria inenarrable. I la Mare de Déu és la mare que a tots bressola, empara i dóna recer.

Exemple d'eixe enlluernament el trobem en Sin ti, Señor. L'acceptació dels patiments com a via purgativa cap a la salvació s'aprecia en poemes com Gracias te doy, Señor; Lo mío o El camino de la vida. La redempció a través de l'amor es troba present en els versos de Siempre el alma en tu camino, que formula una mística que conduïx a la fusió total amb Déu. En Mi oración ya es silencio i, sobretot, en Voz azul, el tema religiós i el panteista es fusionen finalment, i la mort és una integració en Al todo inconmensurable.

Encara que moltes d'estes composicions religioses, compostes precipitadament i amb el compromís d'incloure-les en algunes revistes de festes, poden aparentar una qualitat inferior, és l'aspecte fervorós de la seua sinceritat, en la calor del seu verb, en la intimitat del sentiment on radica el verdader valor d'estes poètiques pregàries, que mostren un amor que brolla com l'aigua límpida del brollador de la muntanya, més pur en la seua humilitat i més bell en la seua senzillesa.