Els poemes que es reunixen amb este epígraf tracen una biografia sentimental del poeta a través de la bellesa, dels sentiments desbordats, del dolor de l'absència i la separació. Durant la seua joventut a Brasil, Paco va conéixer a Guayubira la bella Jandira, una xica filla d'italià i índia, el seu primer amor idealitzat, a qui dedicaria diverses poesies. Segons el professor Salvador Pavia (en la seua introducció a Caniones del camino) són pocs els noms de dona en l'obra de Mollá: "Jandira fue el despertar del amor idealizado; Delia significava el paso fugaz de una pasión… y Justa. Justa fue la culminación de una búsqueda, la mujer fuerte durante los años de separación de la postguerra, la compañera necesaria en el camino de la vida". Sense oblidar l'alemanya Miszka, a qui va conéixer quan ja era nóvio de Justa.

El sonet és la forma preferida de Paco Mollá per a la poesia amorosa, com ho demostren els dedicats a Jandira, Delia i Miszka, entre els quals destaca el de Justa, "Dos racimos para un mismo vino". No obstant això, impressionen altres composicions com "Madrigal" i "He leído en tu carta", escrites en la presó. En estes i en les que seguixen, Justa és la companya, l'amiga, la que recorre amb ell el camí de la vida. Són aborronadors "No concibo la vida sin tu amor" i "Te has llevado, Señor…", este últim escrit després de la mort de la seua esposa.

Des de l'enamorament juvenil, la passió adolescent, l'absència de l'amada, la vena afectiva de Mollá evoluciona cap a un amor més estancat en la maduresa, que s'ompli d'angoixa en pensar en la separació definitiva.